dissabte, 21 d’abril del 2007

Perd la llum el cel a mitja tarda






Perd la llum el cel a mitja tarda
i convida a entrar a la nit
concentrant els raigs solars en feixos
per entre uns núvols nàutics i densos.

Es va enfosquint el panorama
per un seguit d’incerts colors
que s’emborratxen amb la pols
i regnen muts obviant els mots.

El silenci és un bram,
ens aïlla amb embranzida,
remuga a cada oïda
malgrat un incert brogit arran.

I et complica l'existència
donant-te una entitat
enclastada puntualment a un món estrany
que és alhora antesala de la teva pròpia absència.


Perd la llum el cel a mitja tarda...

1 comentari:

qui sap si... ha dit...

Com un xiuxiueig
constant que et fa callar,
descansa als teus peus
el mar les ones
perquè descansis
de lluites entre llum i foscors.
Calla et diu
quan l’ona et besa els peus
i mira el cel,
conta els estels
que cauen per veure’t
i volen ser escuma
per tocar-te la pell,
Sss, sss, sss,
canta la mar mentre t’adorm
envoltada de sorra,
mirant un cel cobert
d’estels
que et piquen l’ullet.
Calla i dorm
que el bram de la mar
ara és cançó de bressol
i mentre el món fa un vol,
comença a sortir el sol
que també et vol conèixer.