Grans espais

*

Grans espais,
cels alts. Esfera que t'atrapa.
Més deserts: el Gobi, Atacama
m'han caçat després del Sahara.



*

Perd la llum el cel a mitja tarda

Perd la llum el cel a mitja tarda
i convida a entrar a la nit
concentrant els raigs solars en feixos
per entre uns núvols nàutics i densos.

Es va enfosquint el panorama
per un seguit d’incerts colors
que s’emborratxen amb la pols
i regnen muts obviant els mots.

El silenci és un bram,
ens aïlla amb embranzida,
remuga a cada oïda
malgrat un incert brogit arran.

I et complica l'existència
donant-te una entitat
enclastada puntualment a un món estrany
que és alhora antesala de la teva pròpia absència.


Perd la llum el cel a mitja tarda...

Petjades, empremptes i rastres animals

Art ancestral

"In memòriam"

Imatges d'aquest museu a l'aire lliure,
protegides per la intempèrie,
testimonis del canvi de paisatge.

Mil·lenis a sol i serena
han conservat aquests animals
arrelats a la geologia.

Queden ara sols perfils i volums,
que la modificació del clima
els ha foragitat cap al sud.

Pobres girafes, elefants,
vaques i antílops,
pelegrins sota els núvols...

Llegat dels avantpassats

Una punta de fletxa

EL DORMITORI

LA CUINA

Detall: preparant el te.














Recollint la llenya per fer el foc i preparar el sopar,
i l'esmorzar i el dinar...










Els cuiners en acció.

Habilitat

Quina habilitat extraordinària

manifesta el nostre guia cada dia,

que, prescindint de brúixola i mapa,

condueix l'expedició digitalment

amb certesa acurada i perícia notable.

Va indicant la direcció encertada

amb moviments quasi imperceptibles de l'índex,

contemplant un desert laberíntic, inmens i seu,

camí rodó de saviesa sense rutes marcades.

I troba sempre l'ombra adequada

-tasca de consecució inversemblant -

quan a migdia el sol cau vertical

i ens cal dinar instal·lant la cuina, el sofà i la taula.

Cada gota

Proliferen els insectes, els ocells,

hi ha petjades de xacals,

d'altres animals que no sé identificar,

rastres de serps,

camaleònics llangardaixos,

i verdor a la hamada

alimentant el ramat de cabres.

I és que a la vida del desert,

cada gota d'aigua és una joia

i tota tota s'aprofita.

Les imatges que hem vist

Ens enganya la percepció
i els tòpics fan escola
quan es tracta d'admirar
els espais que hi ha per fora.

Recordem els miratges
i els ninots de'n Forges morts de sed
el Petit Príncep al desert,
Lawrence d'Aràbia i els camells...

És l'imaginari col·lectiu

que ens dibuixa una trama

per anar inserint ben col·locades

les imatges que hem vist.

Tanta harmonia

Com uns esquelets,

com l'ossamenta de monstres gegants,

les roques monolítiques

esculpides pels segles, pel vent,

ensenyen gravats d'animals.

Com missatges que els rebesavis ens van estampar.

Com una ciutat de troglodites

esdevinguts ja fantasmes

que no espanten ningú.

S'omplen els carrers,

s'omplen les esquerdes

com les lleres més ermes,

s'omplen de sorra acomodatícia i eterna.

I cada nit la foscor i els estels

són testimonis d'honor de tanta harmonia.

Llisques

Llisques sobre el temps
com el vent a l'atmosfera,
el sol dalt del cel
i un tuareg al desert.

Coordenades

Les abscisses, el temps.
les ordenades, l'espai.
La corba, la vida.

(El rotring de cadascú dibuixa la línia)

Surt la lluna

Surt la lluna,

to de sorra torrada,

velada i taronjada.

Enfosquint panorames

ràpidament anul·la

els estels més efímers

que han lluït els primers;

al mapa de la nit

li han sortit les corbes del somni,

tot el cansament,

les roderes del circuit

i el silenci d'una terra ja llit.

Se'ns ha imprès

Reprendre el ritme quotidià

retenint sensacions al cervell.

Com se'ns ha imprès el sol a la pell,

l'infinit al record,

la llum, embolcall de cada estona,

a l'arxiu de l'esguard,

i aquella il·lusió d'un temps sense hores.

Cel enteranyinat

Cel enteranyinat sovint,
calitja, càrrega bromosa,
suspensió de volàtil polseguera
blau esmorteït,
tènue la paleta...

Núvols groguencs
o blancs tacats
i l’horitzó poc delimitat
a un aiguabarreig esvaït, pintat.

Sense línies,
sense límits ni camins,
estats esfèrics
dels dies i les nits.

Improbable desastre (O al desert també plou)

Escasses les pluges

de gotims gegants

que esclaten i exploten

sobre els nostres caps.

I esquitxen triomfants

per tota aquella sequera de sorra i polsim

mentre acampem se sobte a la llera

d’un riu ressec fet de pedres i terra.

Com que és ja de nit

i els núvols no marxen,

es desperta una sospita

sobre un improbable desastre

d’una riuada inesperada i repentina

que ens abocaria a una tragèdia col·lectiva.

L’ albada de serena calma

ens ofereix l’endemà la fi dels temors per la vida.

Flors

Món mineral

Llums i ombres;
el sol fa els ocres,
sienes i torrats,
que el vent s'ha encarregat,
d'esculpir les roques.

Fa temps que aquí ha començat
el canvi climàtic.

Coses del retorn (Un text tenyit de negre)

Redescobrir la meva pròpia imatge

a un mirall més gran que un retrovisor,

mirar com surt aigua de l'aixeta

i encendre el llum amb un interruptor.

Veure una dutxa inacabable,

beure aigua mineral,

seure a una cadira estàtica,

viure sota un sostre aïllant.

Escriure al teclat,

reprimir-me al esternudar,

trobar excessiu l'asfalt,

veure un paisatge sempre igual.

Trobar fronteres a l'esguard,

limitar tant la llunyania de la mirada...

Matinar per treballar

i patir a diari aquest clima d'humitat.

Flora i fauna

Enyorem

I


Enyorem aquelles nits sota la lluna,
el polsim en suspensió,
dubtar dels límits de les estovalles
i jeure a terra tant sovint.

Respirar l’aire calent,
viure sense obligacions,
les converses sobre el Silenci
i esperar el àpats tranquil·lament.

Confiar en la saviesa dels guies,
viure prescindint de sostres i parets
tot sentint la remor d’un vent sorrenc.

Saber que quan s’acabi el viatge
haurem d’obrir finestres o sortir al carrer
per tal de recuperar el vital alè.



II


Enyorem el cel canviant,
el trontollar del vehicle a tot el cos,
el drap gegant per embolicar-nos el cap,
i uns capvespres poderosos.

Les roques de gres o basalt
brillant sota el sol a cada pas,
les vaques, elefants i girafes dels gravats
i les puntes de fletxa de l’antiguitat.

Beure el te a aquells gots massa petits,
provar la taguel-la tant esperada i alhora espessa,
i esmorzar, dinar i sopar tirats per terra.

Dormir de nit fins l’endemà
esperant repetir el ritual,
i que l’horitzó es mourà cel enllà.




III

Enyorem veure les dunes
encaixades al rocam,
buscar l’indret més adient per acampar
i fer cada matí la rentada del gat.

Aïllar-te sovint amb privacitat,
com un punt perdut a una esfera,
i beure aigua de la cabra sense vida
perfumada amb granadina.

Fer dels migdies un temps buit,
i circular pel mar de pedres
imaginant un tsunami amenaçant.

Intuir que al final
el desert ens haurà lligat
amb un fil d’aquella llum sagrada..

El desert

Paisatge ample sota un cel immens,
sorra color ocre que aixeca el vent
per esculpir les dunes
amb un art excels.

Acàcies, camells,
gaseles i estels,
espiadimonis i ocells
fan un paradís damunt del desert.

La veig

Corre la gasela, àgil s'allunya.
Fuig amb una facilitat extrema,
sigil·losa amb la velocitat del vent.

La veig.

Queden carbassetes a l'espera,
i d'altres menges per a ella,
que quan la distància li garanteixi la pau,
tornarà a aquest indret la gasela.

La llegenda que em va explicar l'Abderraman al volant del Nissan Patrol

(Transcripció lliure)

Hi ha llegendes al desert

que sobreviuen a les acàcies, les gaseles

i a segles de tempestes.



Una caravana nombrosa marxant cap a l'oest

formada per la variada població de nou tribus diverses

i la parafernàlia adient d'estris i camells,

anava fent camí amb el brogit corresponent

confiant en les indicacions d'un avesat i perspicaç guia

que una tarda emmalaltia i l'endemà no despertà.

Inútils van ser els esforços dels savis aquella nit per guarir-lo,

i quedà la caravana a la intempèrie del destí, indefensa i sense rumb.

Discussions i arguments inútils basats en la ignorància

portàren a persones i animals a la desorientació més caòtica.

Es desmembrà la caravana i en dividir-se cap aquí i cap allà

caminaren per grups, i , sense guia ni aigua,

anaven caient esgotats quasi tots els camells i gran part de la gent.

Quan semblava que els pocs que quedaven encara vius

moririen per aquell destí implacable derivat del nefast infortuni,

aparegué al cel un estol d'ocells esquitxant gotetes d'aigua

a sobre d'uns moribunds que recuperaren de sobte l'esperança ,

doncs intuïren d'immediat que havia un pou no gaire lluny.

La feliç trobada, gràcies a aquells “mula-mula”,

els ocells de l'antifaç negre que nosaltres anomenem “botxins”,

va salvar el que quedava d'aquella inicialment considerada segura caravana.

És ara el pou en qüestió un punt de pas imprescindible

pels viatgers que circulen per aquella contrada.

I diu la tradició que és un senyal de la fortuna

veure un “mula-mula” quan s'amaga la lluna.

Transport

Absències

De cantonades, de parets,
de camins, de rètols i rotondes.
Absències de cruïlles
a un espai sense camins.

Escultures i estructures

Totes les llums

Les roques, les pedres que el gel nocturn ha trencat,
la sorra sota el sol a cada esquerda esculpida,
totes les hores que al cel van de pas, les nits,
Orió i totes les constelacions,
les ombres, les llums.

Totes les llums i la lluna
i totes i cada una de les dunes
i aquell silenci que et fa ser tu.

Rostres

...i mirades

La terra i el cel